Gastronomia i Productes de proximitat

La cargolada és una tradició culinària festiva, especialment popular al sud del Rosselló. Consisteix a coure a la brasa els cargols (els cargols), amanits amb sal, pebre, de vegades amb herbes o acompanyats d’allioli. Aquesta pràctica remunta a una època en què els cargols recollits després de la pluja eren una font de proteïnes simple i accessible.

Avui dia, la cargolada és tot un ritual col·lectiu. Es prepara durant festes de poble, àpats a l’aire lliure o retrobaments familiars. Més que un plat, és un moment de compartir i de convivència, al voltant del foc, en un ambient càlid i arrelat a les tradicions catalanes.

Els calçots són cebes tendres i dolces, típiques de Catalunya, especialment de la regió de Valls. Cultivats des del segle XIX, deuen el seu nom al verb calçar, ja que se’ls cobreix amb terra a mesura que creixen. Cuits a la flama, després s’emboliquen amb paper de diari perquè mantinguin l’escalfor. Es mengen amb els dits, sucat en salsa romesco, durant la calçotada, una festa hivernal plena de convivència. Aquest ritual gastronòmic marca la fi de l’hivern i celebra els productes locals en un ambient alegre i familiar.

Els calçots han esdevingut un símbol de la gastronomia catalana.

Les boles de picolat són mandonguilles guisades, originàries del Rosselló i del sud de Catalunya. Procedents d’una cuina pagesa, valoren cada ingredient. El mot picolat prové de picar, que vol dir “trinxar” en català. Aquest plat familiar sovint es prepara en ocasions especials. Les mandonguilles es cuinen en una salsa amb olives, tomàquet i, segons la variant, amb pebrot picant.

Acompanyades de mongetes blanques o de patates, reflecteixen la influència ibèrica i l’afecte català pels plats de cocció lenta. Símbol de convivència i transmissió, les boles de picolat són un orgull culinari local, encara molt presents en els àpats tradicionals.

Galetes fines i dolces, aromatitzades amb anís o flor de taronger, tradicionalment preparades per Setmana Santa a tot el Rosselló. L’origen remuntaria a l’Edat Mitjana, amb influències comunes als bunyols que es troben a tota la Mediterrània europea. A la Catalunya Nord, s’han convertit en un veritable símbol de la festa pasqual, però també en un plaer gastronòmic i de transmissió familiar. Cada poble, fins i tot cada casa, reivindica la seva recepta!

Un dels postres més emblemàtics de Catalunya. Es remuntaria a l’Edat Mitjana, molt abans de la crema cremada francesa. Segons la llegenda, va ser creada per accident quan un bisbe va visitar un convent i les religioses van voler servir-li un flam… que va quedar massa líquid. Llavors haurien espessit la crema amb midó i caramel·litzat la superfície amb ferro calent. Aromatitzada amb llimona i canyella, es distingeix per la seva lleugeresa i la fina crosta cruixent.

Postre tradicional del Vallespir i del Rosselló, proper al flam d’ou que es troba en moltes cuines mediterrànies. Contràriament al que el seu nom podria fer pensar, no es tracta de pa perdut, sinó d’un flam suau, preparat amb ous, llet i sucre, sovint aromatitzat amb vainilla o ratlladura de llimona. Aquest postre senzill i reconfortant s’elaborava antigament a les famílies per aprofitar els ous excedents i oferir una dolçor sense sofisticació, però plena de sabor. Avui dia encara es troba en moltes taules catalanes, servit ben fresc i sovint acompanyat de caramel casolà.